En quin puesto t'agradaria viatjar?

¿Com t'agraden els xics?

dijous, 19 de maig del 2011

Biografia d'Enric Valor


Enric Valor nasqué al si d'una família acomodada rural de Castalla. Estudià per a mestre mercantil a l'Escola de Comerç d'Alacant i després es dedicà a la indústria del calcer, primer a Elda i després a Mallorca on va impulsar la Secció Jurídica de la Unió Nacional de Fabricants de Sabates.

És a Alacant on Enric Valor comença la seua tasca com periodista i escriptor. El 1930, als dinou anys, entra en la redacció d'El tio cuc, un periòdic satíric d'ideologia republicana. Inicialment aquest periòdic escrivia amb un valencià prou dialectal i una ortografia castellanitzada. Valor va publicant un curs d'ortografia, seguint les normes fabrianes, la qual cosa va convertint ‘El Tio Cuc', a poc a poc, a la normativa actual.

Proclamada la República, i dins de l'eufòria republicana, desenvolupà també la seua faceta com activista polític. Publicà articles al diari El Luchador sobre la catalanitat d'Alacant. Va fundar l'Agrupació Regionalista Alacantina, de caràcter nacionalista. Dins d'aquesta agrupació va fer un programa de ràdio a Alacant on el mateix Valor parlava de nacionalisme i de l'Estatut del País de València, estatut que la guerra va truncar. També col·laborà en premsa nacionalista a València: "La República de les Lletres", "El Camí", "El País Valencià".

Arriba al cap i casal poc abans de la guerra i, encetada aquesta, es concentraria en defendre la República. Després de la guerra, hagué de restringir la seua activitat política i es concentrà a l'obra literària. És als principis dels anys 50 on comença amb l'obra rondallística, que després resultaria en les Rondalles valencianes (1950-1958). A poc a poc, i a mesura que el règim de Franco afluixava una mica, va tornar a l'obra lingüística i vora la dècada dels 60 començà a contactar, més o menys en la clandestinitat amb els nacionalistes valencians més rellevants que havien sobreviscut la guerra, participant en nombroses tertúlies i posant les bases de la recuperació dels anys posteriors.

D'aquesta tasca es va assabentar el règim de Franco que empresonà Valor per motius polítics del 1966 al 1968. Només eixit de la presó i, en les seues paraules "sense haver après la lliçó", s'involucrà en la fundació de la primera revista en valencià després de la guerra. Aquesta revista Gorg va durar només tres anys, pels entrebancs de la dictadura. Pocs anys després tornaria amb Els Quaderns Gorg, on escrivia articles de caire nacionalista, articles que també publicava en paral·lel, juntament amb lliçons de gramàtica, a diaris d'Alacant i València.

Després de la mort de Franco, Enric Valor pugué difondre lliurement les seues idees i obra literària i començà a rebre homenatges, distincions d'agraïment i premis literaris i lingüístics que han estat molt nombrosos i importantíssims, fins i tot es promogué com a candidat al Premi Nobel de Literatura poc abans de la seua mort a València en el 2000. Hui en dia el seu nom bateja carrers, places, escoles i associacions per tot arreu del País Valencià.



L'últim any a l'escola


Ací al col·legi es l'ultim any que anem a estar perquè ens anem a l'institut, allí ens traslladarem, anem a conéixer a molta gent, anem a aprendre coses noves, també se mos farà molt difícil el treball d'allí, però jo estic segura de que vaig a trobar en falta el col·legi, els mestres... perquè s'han portat molt bé amb nosaltres. Albert s'en bé amb nosaltres a l'institut però de segur que no ens tocara amb ell, el col·legi es quedara molt buit sense nosaltres, perquè ens anem: sisé, primer deso, i segon deso.

Jo tinc ganes d'anar al institut però aixo no vol dir que no vaig a trobar en falta moltes coses com: els records, les festes, les risses... Espere que es siga fent les festes com tots els anys, de segur que vindre al col·legi algun dia a vore les festes dels altres alumnes, de segur que continuen sent molt divertides, quan llegue l'hora d'anar-men li donaré a tots els mestres un abraç molt fort, i que li vaja molt bé als alumnes/os de les classes.

Cristina Fernàndez 2 ESO

Terratrèmol en Lorca




El terratrèmol de Llorca de 2011 va sacsejar la Regió de Múrcia —especialment Llorca i Totana— a les 18:47 (hora local) del dia 11 de Maig del 2011 i va deixar nou morts, entre els quals un menor i dues embarassades, i 293 ferits, dos dels quals en estat molt greu. La magnitud del terratrèmol va ser de 5,1 graus en l'escala sismològica de magnitud de moment, i va ser precedit per un altre de 4,5 graus. La nit posterior al terratrèmol més de 30.000 persones van dormir al recinte firal de la ciutat davant la por a les rèpliques; se'n van produir unes trenta, la més forta de 4 graus el vespre del mateix dia 11.

El fet que es produís en una de les zones més sísmiques de la Península Ibèrica, la profunditat de l'hipocentre i el tipus de sòl, van fer que fos més destructiu i que s'arribés a a notar a ciutats com Cartagena, Águilas, Múrcia, Mazarrón, Albacete i, fins i tot, a Madrid i Andalusia.. Unes 3.000 persones van assistir al funeral multitudinari per les víctimes del terratrèmol.

El Govern espanyol, en plena campanya per les eleccions municipals, va convocar un gabinet de crisi al Ministeri de Foment, dirigit per Fernando Puig de la Bellacasa, per analitzar i seguir el sisme de Múrcia. A més a més, el vicepresident del Govern, Alfredo Pèrez Rubalcaba, la ministra de Defensa, Carme Chacón, i el líder de l'oposició al Parlament, Mariano Rajoy, es van desplaçar al lloc dels fets el dia després de la catàstrofe, dia en que es van suspendre els actes públics de campanya. El president del Govern, José Luis Rodriguez Zapatero, va visitar la zona dos dies després, el 13 de maig.

El terratrèmol de Llorca del 2011 va ser el sisme amb epicentre a Espanya més greu des del de 1956 a Albolote, que va deixar 11 morts.

En aquest terratrèmol han sofrit molt aquestes persones i jo crec que es just que els ajudem, que els reanimem, i que posem un poc de la nostra part, perquè aquestes persones ho estan passant molt mal.

Jo els done molt d'afecte i que isca tot com es correcte.

Cristina Fernàndez 2 ESO

Marruecos


El Marroc és un país del nord-oest de l'Àfrica. La seva llarga costa que dóna a l'oceà Atlàntic es perllonga més enllà de l'estret de Gibraltar sobre el Mediterrani.

Al sud del Marroc es troba el territori discutit el Sàhara Occidental, reivindicat i sota control en gran part pel Marroc, malgrat el no-reconeixement d'aquesta sobirania per la comunitat internacional. A l'est i al sud-est, el Marroc és limítrof d'Algèria. A certa distància de la costa Atlàntica es troben les Illes canàries i Madeira. Al nord de l'estret de Gibraltar es troba Espanya.

Aproximadament una tercera part del territori marroquí és recobert de muntanyes que atenyen alçades prou importants. El Marroc compta amb quatre serralades i és l'únic país del Magrib que disposar d'una immensa serralada com l'Atles.

Al nord del país, les muntanyes del Rif voregen el Mediterrani. El cim més alt del Rif ateny 2.456 m i té per a nom djebel Tidighine. El Rif proposa superfícies variades segons les altituds de les seves regions. De fet, a l'oest, s'hi troba sobretot una vegetació espinosa (avets, pins, cedres, etc.). Més lluny de les ribes mediterrànies i més endins del país, sobresurten les tres altres immenses cadenes: l'Atles mitjà, l'Alt Atles i l'Antiatles, on trobem també una diversitat de paisatges.

Cristina Fernàndez 2 ESO

dijous, 5 de maig del 2011


El Dijous passat me'n vaig anar a un poble d'Almeria que es diu Arboleas. Allí es on viu la meua germana i, com que esta embarassada, vaig anar a passar uns dies amb ella. Vaig eixir de Xixona a les onze del matí, vam arribar a la una i mitja. Ma germana es vaig gitar perquè estava molt cansada, la neboda del meu cunyat em coneixia i tenia ganes de veurem, per la vespra va vindre a per mi i ens vam anar a pegar una volta pel poble, estava molt bé, però era un poc xicotet. El primer dia em vaig avorrir molt, però després em van presentar a molts xiquets i xiquetes, sempre estàvem tots junts. Quan va arribar l'hora d'anar-me'n, ningú volia que me n'anara: jo tampoc! Però havia d'anar al col·legi. Vaig anar de camí a Xixona i l'endemà al col·legi, el mateix de sempre...

Este viatge ha sigut molt divertit!


Cristina Fernàndez 2 ESO

dijous, 14 d’abril del 2011

ACUDITS


El nen al seu pare:
¡Pare, pare, van venir a preguntar si aquí venien un ruc!
I què els vas dir, fill?
Que no estaves.

Dues nenes estan en un campament on compartien habitació i llitera. A l'hora d'anar-se'n al llit, la nena de la llitera de dalt diu:
Amb Déu me'n vaig a dormir, amb Déu em llevo, amb la Mare de Déu i l'Esperit Sant.
Pocs segons després, se li enfonsa la llitera, i la nena de la llitera de sota exclama:
Ho veus? Això és el que passa per dormir amb tanta gent!

Estaven dos nens cadascun amb una virolla i un li diu a l'altre:
A veure, balla la virolla.
I l'altre li contesta:
No assaborir.
L'altre li diu:
No es diu "no sabors" es diu "no SEPO".
En aquest moment una senyora estava escoltant la conversa dels nens i els diu:
No es diu ni no gustos ni no SEPO.
Els nens li pregunten:
Llavors, com es diu?
La senyora els contesta:
No sé.
I els nens li diuen:
Llavors, per què es fica en el que no li importa.

Va el nen i li diu al pare:
Pare, em vull casar amb la meva àvia.
I el pare li diu:
Com et vas a casar amb la meva mare?
El nen li respon:
I com tu et vas casar amb la meva i jo no vaig dir res?

Endevinalles


Tenim cinc cases de cinc colors diferents i en cadascuna d'elles viu una persona d'una nacionalitat diferent. Cascun dels amos beu una beguda diferent, fuma una marca de cigarrets diferent i té una mascota diferent.

Tenim les següents claus:

-El britànic viu en la casa vermella.

-El suec té un gos

-El danès pren te.

-La casa verda està a l'esquerra de la casa blanca.

-L'amo de la casa verda pren cafè.

-La persona que fuma “Pall Mall” té un ocell.

-L'amo de la casa groga fuma “Dunhill”.

-El que viu en la casa del centre pren llet.

-El noruec viu en la primera casa.

-La persona que fuma “Brends” viu al costat de la que té un gat.

-La persona que té un cavall viu al costat de la que fuma “Dunhill”.

-El que fuma “Bluemasters” beu cervesa.

-L'alemany fuma “Prince”.

-El noruec viu al costat de la casa blava.

-El que fuma “Brends” té un veí que pren aigua.

I per últim la pregunta:

Qui és l'amo del peixet?

Casa Mascota Marca Beguda Posició

Britànic Vermella Ocell Pall Mall Llet Casa 3

Suec Blanca Gos Bluemasters Cervesa Casa 5

Danès Blava Cavall Brends Té Casa 2

Noruec Groga Gat Dunhill Aigua Casa 1

Alemany Verda Peixet Prince Cafè Casa 4

Solució: L'alemany es l'amo del peixet.

dijous, 31 de març del 2011

Poema de la Pau

Si la pau fóra un arbre seria un ametller,

amb dues flors blanques que al mon agrairem.

Si la pau fóra el nostre mon,

no hauria cap mal ni res de por.

Si la pau fóra un tramvia,

seria una alegria que tot el mon agrairia.

Com que la pau es un fet de harmonia,

no te que acabar mai per a la nostra vida.

L'energia


L'energia és la capacitat per a fer un treball. En la vida quotidiana sentim la paraula energia sobretot referida al menjar (anuncis de cereals, de batuts, de begudes riques en sals minerals, etc.), i també referida a l'electricitat, a l'esgotament...

Als humans, l'energia ens la proporcionen els aliments, i a les plantes és la llum solar la que les ajuda a generar el seu aliment.

La major font d'energia del planeta Terra és el Sol. Entre els tipus d'energia, podem distingir les que usen una font il·limitada, denominades renovables (que cal no confondre amb no contaminats o reutilitzables), i les que usen una font de energia que s'esgota, és a dir, les no renovables.

Quan diem que un recurs s'esgota hem de tenir en compte que parlem des del nostre punt de vista i de la quantitat de temps que es preveu que estiguem al planeta. És a dir, el sol és una estrella, i algun dia s'apagarà, però es preveu que ja no estiguem ací per a veure-ho; mentre que el carbó, el petroli, l'urani i el gas natural es consideren no renovables, perquè el temps de formació és molt lent comparat amb la rapidesa amb què els consumim, de manera que no hi haurà temps perquè es tornen a formar.


Cristina Fernàndez 2 ESO

dijous, 10 de març del 2011

Historia de dos


Marta era una xica molt coneguda per tots, aquesta xica era de Valladolid, es duia bé amb tot el món i mai havia tingut problemes amb ningú, els seus pares estaven molt orgullosos d'ella i els seus amics també. Va conéixer a un xic que es deia Albert, pareixia un bon xic.

Ella estava molt enamorada. Els seus pares li donaven molts consells, ell la tractava molt bé, mai havia estat amb un home, ella deia que Albert era l'home de la seua vida.

El 14 de Febrer es el dia dels enamorats i Marta va decidir passar-lo amb Albert, es van divertir molt però... va succeir una cosa. Albert estava amb Marta en una discoteca i estaven ballant, Marta li va dir a Albert:

-Vaig a per un refresc.

Va anar a la barra i li va dir al cambrer que li donara un refresc de llimó, el cambrer era molt simpàtic i li va dir:

-Si preciosa.

Albert va escoltar-lo i es va girar i va començar a pegar-li a Marta fins que li va fer sang...

A l'altre dia Marta estava molt trista, Albert li va comprar a Marta flors i li va dir que no tornaria a passar, Marta el va perdonar i ell va dir que era perquè anava borratxo.

Van passar sis mesos i Marta va decidir casar-se amb Albert, va ser el millor dia de la seua vida i els seus pares li preguntaven sempre que si estava segura del que havia fet, ella els deia que sí, que estava molt segura.

Albert va començar a beure assíduament, mentre que Marta sempre es quedava a casa perquè a ella no li agradava eixir molt.

Un dia que Albert havia begut molt, li va tornar a pegar. Marta es preguntava si va fer bé en casar-se . Esta situació va tornar a repetir-se. Marta va voler denunciar a Albert, però ell la va amenaçar i ella no s'atrevia a fer-ho, ella li va donar moltes oportunitats, però al final no li va servir de res perquè... la va matar.

I això és el que li passa a moltes xiques en tota Espanya, el maltractament és una de les coses que mes es veu...

Jo no estic d'acord amb el maltractament, segur que entre tots i totes podrem evitar que continue.


Cristina Fernàndez 2 ESO



dijous, 10 de febrer del 2011

Endevinalles


No tingué pare ni mare

fou l'home sense melic;

el cap de la raça humana,

i el seu típic prototip.

Què és?

-Adam


Una cosa blanca, blanca,

l'agafem i no s'aguanta.

Què és?

-L'aigua


Una cosa que et pega a la cara

i no la veus.

Què és?

-L'aire


Tinc una ''ala'' i gens no vole

tinc ''cant'' i no cante gens.

Qui sóc?

-Alacant


Al matí, cap al llevant,

quan naix el dia,

a la nit i al bell migdia,

el resen els cristians.

Què és?

-L'àngelus


Un arbre molt gros

que té dotze branques

cada branca quatre nius

cada niu set ous

Què és?

-L'any


Si no et vols mullar quan plou

i baix d'ell vols posar-te,

potser un llamp et caurà.

Què és l'objecte buscat?

-L'arbre


Em pesa perquè no em pesa,

si em pesara no em pesaria

i ara perquè no em pesa

jo tinc pesar tot el dia.

Què és?

-La bossa dels diners

dijous, 3 de febrer del 2011

Trufes


Recepta de trufes:

Ingredients:

-Galeta en pols

-Llet condensada

-Xocolata en pols

Aquesta recepta la vaig aprendre en el col·legi fa molts anys, quan vam fer la fira de nadal, unes xiques explicaven com es feia.

Primer fas la galeta en pols i la poses en un recipient, després li poses llet condensada i mescles fins que es quede com una massa, vas fent boletes i, quan ja tens les boletes, li poses xocolata en pols per damunt. Està molt bo, us el recomane, jo el faig molt sovint.

dijous, 13 de gener del 2011

Santiago Ramon i Cajal

(Petilla d'Aragó 1852- Madrid 1934) Històleg aragonès. Estudià medicina a Saragossa, féu oposicions a la sanitat militar i fou enviat a Cuba (1874). En examinar-se de doctorat a Madrid (1877), tingué per primera vegada contacte amb la histologia. Obtingué la càtedra d'anatomia de València (1883), quatre anys més tard, per concurs de trasllat, la d'histologia de Barcelona, on començà una tasca fonamental d'investigació, aplicant el mètode de Golgi a l'exploració microscòpica del sistema nerviós. Assistí al Congrés Anatòmic de Berlín de l'any 1889. El 1892 guanyà les oposicions a la càtedra d'histologia de Madrid. Després de llargues investigacions, començà a defensar la teoria de la transmissió de l'impuls nerviós per contigüitat entre cèl·lules independents (teoria de la neurona), formulada finalment a la gran obra Textura del sistema nerviós del home i els vertebrats, publicada en fascicles del 1899 al 1904 i molt ampliada en una versió francesa posterior (1911). Creador de la important escola histològica de Madrid, honorat per innombrables institucions científiques estrangeres, assolí la glòria mundial gràcies a la concessió del premi Nóbel de medicina, l'any 1906, compartit amb C.Golgi.

Cristina Fernàndez 2n ESO