En quin puesto t'agradaria viatjar?

¿Com t'agraden els xics?

dijous, 19 de maig del 2011

Biografia d'Enric Valor


Enric Valor nasqué al si d'una família acomodada rural de Castalla. Estudià per a mestre mercantil a l'Escola de Comerç d'Alacant i després es dedicà a la indústria del calcer, primer a Elda i després a Mallorca on va impulsar la Secció Jurídica de la Unió Nacional de Fabricants de Sabates.

És a Alacant on Enric Valor comença la seua tasca com periodista i escriptor. El 1930, als dinou anys, entra en la redacció d'El tio cuc, un periòdic satíric d'ideologia republicana. Inicialment aquest periòdic escrivia amb un valencià prou dialectal i una ortografia castellanitzada. Valor va publicant un curs d'ortografia, seguint les normes fabrianes, la qual cosa va convertint ‘El Tio Cuc', a poc a poc, a la normativa actual.

Proclamada la República, i dins de l'eufòria republicana, desenvolupà també la seua faceta com activista polític. Publicà articles al diari El Luchador sobre la catalanitat d'Alacant. Va fundar l'Agrupació Regionalista Alacantina, de caràcter nacionalista. Dins d'aquesta agrupació va fer un programa de ràdio a Alacant on el mateix Valor parlava de nacionalisme i de l'Estatut del País de València, estatut que la guerra va truncar. També col·laborà en premsa nacionalista a València: "La República de les Lletres", "El Camí", "El País Valencià".

Arriba al cap i casal poc abans de la guerra i, encetada aquesta, es concentraria en defendre la República. Després de la guerra, hagué de restringir la seua activitat política i es concentrà a l'obra literària. És als principis dels anys 50 on comença amb l'obra rondallística, que després resultaria en les Rondalles valencianes (1950-1958). A poc a poc, i a mesura que el règim de Franco afluixava una mica, va tornar a l'obra lingüística i vora la dècada dels 60 començà a contactar, més o menys en la clandestinitat amb els nacionalistes valencians més rellevants que havien sobreviscut la guerra, participant en nombroses tertúlies i posant les bases de la recuperació dels anys posteriors.

D'aquesta tasca es va assabentar el règim de Franco que empresonà Valor per motius polítics del 1966 al 1968. Només eixit de la presó i, en les seues paraules "sense haver après la lliçó", s'involucrà en la fundació de la primera revista en valencià després de la guerra. Aquesta revista Gorg va durar només tres anys, pels entrebancs de la dictadura. Pocs anys després tornaria amb Els Quaderns Gorg, on escrivia articles de caire nacionalista, articles que també publicava en paral·lel, juntament amb lliçons de gramàtica, a diaris d'Alacant i València.

Després de la mort de Franco, Enric Valor pugué difondre lliurement les seues idees i obra literària i començà a rebre homenatges, distincions d'agraïment i premis literaris i lingüístics que han estat molt nombrosos i importantíssims, fins i tot es promogué com a candidat al Premi Nobel de Literatura poc abans de la seua mort a València en el 2000. Hui en dia el seu nom bateja carrers, places, escoles i associacions per tot arreu del País Valencià.



L'últim any a l'escola


Ací al col·legi es l'ultim any que anem a estar perquè ens anem a l'institut, allí ens traslladarem, anem a conéixer a molta gent, anem a aprendre coses noves, també se mos farà molt difícil el treball d'allí, però jo estic segura de que vaig a trobar en falta el col·legi, els mestres... perquè s'han portat molt bé amb nosaltres. Albert s'en bé amb nosaltres a l'institut però de segur que no ens tocara amb ell, el col·legi es quedara molt buit sense nosaltres, perquè ens anem: sisé, primer deso, i segon deso.

Jo tinc ganes d'anar al institut però aixo no vol dir que no vaig a trobar en falta moltes coses com: els records, les festes, les risses... Espere que es siga fent les festes com tots els anys, de segur que vindre al col·legi algun dia a vore les festes dels altres alumnes, de segur que continuen sent molt divertides, quan llegue l'hora d'anar-men li donaré a tots els mestres un abraç molt fort, i que li vaja molt bé als alumnes/os de les classes.

Cristina Fernàndez 2 ESO

Terratrèmol en Lorca




El terratrèmol de Llorca de 2011 va sacsejar la Regió de Múrcia —especialment Llorca i Totana— a les 18:47 (hora local) del dia 11 de Maig del 2011 i va deixar nou morts, entre els quals un menor i dues embarassades, i 293 ferits, dos dels quals en estat molt greu. La magnitud del terratrèmol va ser de 5,1 graus en l'escala sismològica de magnitud de moment, i va ser precedit per un altre de 4,5 graus. La nit posterior al terratrèmol més de 30.000 persones van dormir al recinte firal de la ciutat davant la por a les rèpliques; se'n van produir unes trenta, la més forta de 4 graus el vespre del mateix dia 11.

El fet que es produís en una de les zones més sísmiques de la Península Ibèrica, la profunditat de l'hipocentre i el tipus de sòl, van fer que fos més destructiu i que s'arribés a a notar a ciutats com Cartagena, Águilas, Múrcia, Mazarrón, Albacete i, fins i tot, a Madrid i Andalusia.. Unes 3.000 persones van assistir al funeral multitudinari per les víctimes del terratrèmol.

El Govern espanyol, en plena campanya per les eleccions municipals, va convocar un gabinet de crisi al Ministeri de Foment, dirigit per Fernando Puig de la Bellacasa, per analitzar i seguir el sisme de Múrcia. A més a més, el vicepresident del Govern, Alfredo Pèrez Rubalcaba, la ministra de Defensa, Carme Chacón, i el líder de l'oposició al Parlament, Mariano Rajoy, es van desplaçar al lloc dels fets el dia després de la catàstrofe, dia en que es van suspendre els actes públics de campanya. El president del Govern, José Luis Rodriguez Zapatero, va visitar la zona dos dies després, el 13 de maig.

El terratrèmol de Llorca del 2011 va ser el sisme amb epicentre a Espanya més greu des del de 1956 a Albolote, que va deixar 11 morts.

En aquest terratrèmol han sofrit molt aquestes persones i jo crec que es just que els ajudem, que els reanimem, i que posem un poc de la nostra part, perquè aquestes persones ho estan passant molt mal.

Jo els done molt d'afecte i que isca tot com es correcte.

Cristina Fernàndez 2 ESO

Marruecos


El Marroc és un país del nord-oest de l'Àfrica. La seva llarga costa que dóna a l'oceà Atlàntic es perllonga més enllà de l'estret de Gibraltar sobre el Mediterrani.

Al sud del Marroc es troba el territori discutit el Sàhara Occidental, reivindicat i sota control en gran part pel Marroc, malgrat el no-reconeixement d'aquesta sobirania per la comunitat internacional. A l'est i al sud-est, el Marroc és limítrof d'Algèria. A certa distància de la costa Atlàntica es troben les Illes canàries i Madeira. Al nord de l'estret de Gibraltar es troba Espanya.

Aproximadament una tercera part del territori marroquí és recobert de muntanyes que atenyen alçades prou importants. El Marroc compta amb quatre serralades i és l'únic país del Magrib que disposar d'una immensa serralada com l'Atles.

Al nord del país, les muntanyes del Rif voregen el Mediterrani. El cim més alt del Rif ateny 2.456 m i té per a nom djebel Tidighine. El Rif proposa superfícies variades segons les altituds de les seves regions. De fet, a l'oest, s'hi troba sobretot una vegetació espinosa (avets, pins, cedres, etc.). Més lluny de les ribes mediterrànies i més endins del país, sobresurten les tres altres immenses cadenes: l'Atles mitjà, l'Alt Atles i l'Antiatles, on trobem també una diversitat de paisatges.

Cristina Fernàndez 2 ESO

dijous, 5 de maig del 2011


El Dijous passat me'n vaig anar a un poble d'Almeria que es diu Arboleas. Allí es on viu la meua germana i, com que esta embarassada, vaig anar a passar uns dies amb ella. Vaig eixir de Xixona a les onze del matí, vam arribar a la una i mitja. Ma germana es vaig gitar perquè estava molt cansada, la neboda del meu cunyat em coneixia i tenia ganes de veurem, per la vespra va vindre a per mi i ens vam anar a pegar una volta pel poble, estava molt bé, però era un poc xicotet. El primer dia em vaig avorrir molt, però després em van presentar a molts xiquets i xiquetes, sempre estàvem tots junts. Quan va arribar l'hora d'anar-me'n, ningú volia que me n'anara: jo tampoc! Però havia d'anar al col·legi. Vaig anar de camí a Xixona i l'endemà al col·legi, el mateix de sempre...

Este viatge ha sigut molt divertit!


Cristina Fernàndez 2 ESO